Yes Sir, I can Boogie
Fa un parell de mesos Alaska i Dover feren una cover d’aquell hit “Sorry I’m a lady” del grup espanyol Baccara. Furgant en youtube he trobat de tot: pupurris dels seus hits interpretats en els últims anys per elles, ja majoretes, numeritos de Eurovisión i un llarg etcétera de informaicó molt útil (res de tomates traguent trapos sucios, no ho soporte). No obstant, me quede en este temazo, “Yes Sir. I can boogie” perquè la veritat es que ho és. Altra història es el cromet de videoclip però bueno, es lo que tocaba en aquella época, dic jo. Així i tot, té el seu encant.
Carretera Perdida
Ed: Do you own a video camera?
Renee Madison: No. Fred hates them.
Fred Madison: I like to remember things my own way.
Ed: What do you mean by that?
Fred Madison: How I remembered them. Not necessarily the way they happened.
(Lost Highway, David Lynch 1997)
Deliri
Quan la resaca s’ha convertit en costipat, quan tota tú eres un moc, tens el cap embotat i per totes les teues mànegues apareixen Kleenex per art de magia, sols queda recordar cançons com “I just can’t get enough”, pero en plan tranqui…
Smile!
Smiley ha tornat i afortunadament, no sols en forma de emoticono. Per si quedaba algún dubte de que “the eighties are back” un parell de campanyes resuciten a la icona del acid house i la cultrua underground dels 80. Per un costat la cutre-campanya d’una companyía de teléfons amb molta pasta i poques ganes de ser original que tira mà de la tridimensionalitat i el llenguatge de missatgeria instantànea tant utilitzat per adolescents i no tan adolescents. Per l’altra el Sónar (chapó) que com sempre planteja una imatge novedosa, inteligent, irónica i original desenvolupada des de la mateixa organització (no contracten disenyadors externs). A unes fotos de la Història de la cirugía a través dels temps realitzades per Lejaren À Hiller es cola (com un espontani darrere un corresponsal de tv) l’absurda i descontextualitzada figura de Smiley per a donar-li de nou una volta al sentit i sensesentit a una estampa que com tots els anys, ens deixa desencaixats. Genial. Sols falta esperar a que Fido Dido faça la seua aparició triomfal i ja estarem tots.
Més música en casa…
- 21 abril 2007 al Flow, Dwomo en directe. Sessió hard-folk en la que espere toquen la seua super versió de “Un velero llamado libertad” de Perales..
- La Costa Brava el 26 de maig 2007 (!) en el Black Note… Bien!
Els meus amics Herman Düne
Herman Düne es el típic grup que t’agradaria tindre de colegues. Una penya que sembla així desenfadada, creativa i sobretot que s’ho passen de puta mare fent el que fan cosa que al cap i a la fí, es el que realment val la pena en esta vida. Ja fa un temps que vinc seguint-los la pista i el passat octubre tragueren el seu últim disc, “Giant” gravat a les fredes terres de Gales on tot era plutja i tristor. Paradoxicament, els va sortir un disc increiblement optimista i plé d’amor molt en la línia del neo-folk que es ve practicant actualment. Un disc de veus solapades, melodies acústiques i paraules tan boniques com segons ells, la paraula més bonica del món, YOU.
El video, com no, es un monerio underground total, d’estos que te posen tendra, tendra.
Música en casa
Està clar. València no forma part del circuit ni nacional ni internacional de concerts. Mai ha tingut una programació per a tirar coets però la situació actual ja es patètica. Se suposa que la ciutat està vivint un canvi, que les copes de vaixells i mamonaes per l’estil estan fent que la ciutat reviscole però a nivell musical, llevat de la ópera ixa que es desmonta cada vegada que un ténor afina i del espai verd de la cervessa amb una sonoritat infame, està totalment oblidada. La capital del Túria es una estació simplement de pas (per a plenar el dipòsit com a molt) en les gires de grups i artistes de renom (i no me referisc a Shakires i Paulines). Que agonia de veritat ser de provincies…
Per sort, encara queden ixos festivals estacionals i sales que estàn ahi des de fa la tira i que aposten per una bona programació i per, amb el poquet que tinguen, dur a gent de calitat en la mesura de les seues possibilitats. Gràcies a ells podrem gaudir d’algunes cosetes en els pròxims mesos…
· 30 març 2007: Dwomo Djs. A El Tornillo. A la espera de que comencen la gira del seu últim disc, anirem a vore al duo este de catxondos…
· 7 abril 2007: Foc in Festival a Chest. Jo aniré a vore a Mendetz!
· 27 abril 2007: Sr. Chinarro al Wha,Wha Greenspace
. Ja estaba patint per si també ell passaba de llarg…
· 5 maig 2007: Siwel al Loco. Un xicon pro útil de per ací.
·11,12,13 maig: Festival Observatori 2007. Amb Gus Gus, Jay Jay Johanson, Dorian… Fins aleshores oblidem-se de la presència internacional per estes terres.
That’s not Entertainment
La Societé du Spectacle, Guy Debord
Cites extretes de l’exposició “That’s not entertainment” al CCCB, Barcelona. Increíble.
