artiste inconnue

Que bonic es que et pregunten com estas.

Una es sent important d’aquesta manera.

Tan absurd com la putja en estiu i tan fàcil com sumar 1+1 que com tothom sap, sumen tres.

El dia que vaig aprendre a sumar dos més dos també vaig aprendre a preguntar Com estas? Eixe dia vaig prendre consciència de moltes coses que m’envolten i que mai abans havia vist. Eixe dia vaig aprendre que la gent sols vol que li escolten.

Eixe dia vaig crèixer.

DIVENDRES 30 DE NOVEMBRE A LES 22H EN CUATRO. 

“En su programa número 100, Callejeros recorre un barrio de más de 100 años de historia. El Cabanyal es el antiguo barrio marinero de Valencia. Preciosas calles, con fachadas de colores e impresionantes casas modernistas de principios del siglo XX. Por dentro unas perfectamente conservadas -con suelos y puertas que parecen sacados de un decorado de cine- y otras muy cerca de la ruina.

El barrio de El Cabanyal fue declarado en el año 1993 ”Bien de Interés Cultural”. Hoy, sus vecinos viven con la incertidumbre de saber si se llevará a cabo un proyecto urbanístico del ayuntamiento de Valencia por el que 1650 viviendas serán derrumbadas. La decisión está en el Tribunal Supremo.

Mientras tanto el barrio se transforma. Un espectacular edificio que fue antiguamente una lonja de pescado es ahora un patio de vecinos. Detrás de una fachada modernista digna de un libro de arquitectura hay una familia sin recursos que la ha “okupado” dando una patada en la puerta.

En la calle, las voces y las risas de los vecinos en plena tertulia se mezclan con el taconeo de un grupo de jóvenes en plena “rumbita”.

Todo ello mirando al mar”

Callejeros recorre éste viernes El Cabanyal. Un reportaje de Sonia Lopez”

 A vore si s’entera la resta del país ací passa algo… 

Conversació amb la meua germana… (afegir-li molt de énfasi perfavor)

- Aiii! hoy en el curro me he acordado de ti!
- ¿De mi? ¿Por que?
- Pues estaba por ahi haciendo algo y… tu te acuerdas de esas cosas que gastas tu que rallas por encima con boli - moviment ràpid de ratllar amb boli - y haces letras???
- Si, letraset.
- Vale, eso. Pues tenemos una màquina de eso en el curro y mira lo que te he hecho…
- Oh! -mire uns instants sorpresa- y solo hay en cursiva?

Gracies Vic i perdona per certs defectes profesionals!

Impotència, ràbia, dolor, pena, compassió però sobretot incomprensió es el que inspira les decissions preses per la “alcaldessa de tots”. No hi ha dret. Salvem el Cabanyal! Es part de la nostra ciutat i part de les nostres vides…

Recorde quan era xiconina i tenia por. Pensaba que els adults no la patíen i que quan creixquera ixa por desapareixería. Viure dona por i quan més major et fas, més motius trobes per a sentir por. Jo, quan més major me faig més pors absurdes tinc. Por a caminar tranquilament i que un test me caiga al cap, por a una catàstrof de dimensions descomunals que s’escapa del control humà, por a que un moment de felicitat siga sols un moment o por a que ixe moment siga interromput per alguna desgràcia inesperada. Por a que desapareguen aquells a qui estimes sense poder dir-los per última vegada que els estimes, por a no prendre les decissions adecuades i por a fer algo al respecte. Por a imatges i figures infomes, a veus extranyes, a l’obscuretat, a un ent o presència incoherent. Por al dolor. Por a tancar un dia els ulls i tornar-los a obrir i sobretot por a passar més temps patint por que gaudint d’allò que vertaderament te fa sentir bé.

Anar al rescat d’una amiga sempre pot ser positiu, no? Ahir, amb el síndrome Amelie pujat vaig acceptar cridar a un número desconegut del que la meua amiga habia rebut una trucada que no había pogut respondre.
Acaba de perdre el móvil i volía saber si era ixe algú que li interessaba sense semblar una histèrica, lo típic vamos, així que amb el dramatisme inspirat allí que me lancé:

- Patri! Soy yo, a que hora habiamos quedado??? -mentira, mentira y mentira-
- No soy Patri -veu masculina-
- Como que no??? ese es el número de toda la vida de mi amiga Patri. ¿Quién eres? -buscant informació-
- Soy Toni y no creo porque este número és muy fácil.
- Vaya… vale. -Misión cumplida, no és ixe algú- Lo siento.
- ¿Oye te quieres venir?
-¿Que?
- Vente a mi casa-!!!-
- Lo siento. Es que no puedo. He quedado.
- Bueno. Si cambias de opinión. Ya sabes mi número.
- Vale. Lo tendré en cuenta. Gracias. Hasta luego!
- Adiós guapa.

Smiley ha tornat i afortunadament, no sols en forma de emoticono. Per si quedaba algún dubte de que “the eighties are back” un parell de campanyes resuciten a la icona del acid house i la cultrua underground dels 80. Per un costat la cutre-campanya d’una companyía de teléfons amb molta pasta i poques ganes de ser original que tira mà de la tridimensionalitat i el llenguatge de missatgeria instantànea tant utilitzat per adolescents i no tan adolescents. Per l’altra el Sónar (chapó) que com sempre planteja una imatge novedosa, inteligent, irónica i original desenvolupada des de la mateixa organització (no contracten disenyadors externs). A unes fotos de la Història de la cirugía a través dels temps realitzades per Lejaren À Hiller es cola (com un espontani darrere un corresponsal de tv) l’absurda i descontextualitzada figura de Smiley per a donar-li de nou una volta al sentit i sensesentit a una estampa que com tots els anys, ens deixa desencaixats. Genial. Sols falta esperar a que Fido Dido faça la seua aparició triomfal i ja estarem tots.

Els vaig vore ahir i vaig saber-ho a l’instant. Eren les 22h. Ella estaba a punt de començar la seua jornada nocturna i ell acababa el seu torn. Aprofitaben els deu minuts d’intimitat que la ciutat, preparada per a sopar, els concedía. Sort que casa d’ell i l’hospital estaben de camí. D’altra manera la relació no existiria. Així i tot la seua vida en comú estaba plena de converses interrompudes, de moments inacabats. Es coneixien 4 anys i sols havien estat junts 14600 minuts. La cosa continuaria així fins que algún d’ells canviara el torn, probablement aleshores, la seua història en petites porcions perdria tot el sentit.

Odie i estime a parts iguals el transport públic, sense terme mig, per supost. Odie que contribuesca a que els meus retards siguen majors del que puc controlar, odie que no s’acomplisquen els horaris, odie que me facen pagar per viatjar com un pobre animalet directa al matadero i sobretot odie vore com el transport públic trau tot el pitjor de l’ésser humà. Però hi ha un parell de coses, tal volta més que fan que, de vegades, viatjar en bus, metro o tranvia siga algo agradable. Per un costat la tranquilitat d’ixos instants just abans d’arribar a treballar de matí en que estas aseguda a un bus i eres conscient de que és l’últim moment del dia en el que vas a poder tindre la ment en blanc. També el mirar per la finestra amb la teua musiqueta de fons aliena al món o simplement alçar la mirada i adonar-te que estas envoltada de gent cadascú amb la seua historia personal i intrasferible. Últimament me pregunte d’on ixen les persones amb les que día sí dia no concidisc. Ixa dona d’uns sixanta anys amb cos d’adolescent i cara de no tant adolescent vestida com una bakala amb metxes roses incloses que du uns tacons que mai crec que jo puga arribar a portar, per l’exercici d’equilibri que suposen, clar, i que li fan, pobra, pujar amb actitut decidida, quasi agressiva, buscant un lloc per aseure i descansar d’ixe look i actitud que sembla, tant li fatiguen. Ixa parella de iaios que pujen agafaets de la mà. Ell controla la situació, primer passa i busca, ajuda a l’esposa a aseure (sembla que ella te problemes en les cames) i una vegada tot controlat, torna a la porta per ensenyar al conductor els dos abonaments de jubilats. Després torna al costat de la dona i l’acompanya sempre de peu. Al cap de dos parades, baixen. La dona de quaranta anys amb pentinat dels 80, els ulls bonics i un semblant sempre seriós, trist, diria jo. Una mare i el seu fillet de dos anys que de vegades vomita i altres pregunta coses d’una maduressa pasmosa o la jove dels balcans, alta i amb els cabells tan estirats en una cua que els ulls se li axinen que sempre puja menjant-se un entrepà enorme que olora a fritanga de la bona…
Es gent que no sas d’on venen, te pots posar a imaginar mínimament la seua història però sas, que ni de lluny, s’assemblarà a la realitat.

Una maduixa recoberta de xocolata en forma de G avisa en Google que huí es un dia com diria… no apte per a diabétics. El dia, que segons conta mon pare, fa molts, molts anys el Corte Inglés va decidir que després de Nadal, Reis i rebaixes, les butxaques dels ciutadans del món encara podien suportar una “sacudida” més “per amor”. En fin, supose que una investigació més exhaustiva m’ajudaria a trobar el per què del nom San Valentín, vamos, si la cosa va d’amor per què no remitir-se a Cupido, San Cupido se m’ocorre, Santa Venus o Afrodita per a variar… (serà per que son grecs…). La vertiat es que me la sua, açò es sols un pretext per interpretar my way un dia com hui. Jo celebre si es que cal celebrar, açò de varies maneres, en primer lloc i en plà celebració onomástica o quasi onomástica amb un tema de The Valentinos, “Man with the gun”, ritmes sexys i frenétics amb totes les referències al “panorama” que pugues trobar perquè en són moltes.

En segon lloc amb aquest curt, “7.35 de la mañana” de Nacho Vigalondo que fa un parell d’anys va estar nominat als Óscar encà no sé ni per què. Sembla que aquests premis cinematográfics esdevenen un intent, cada vegada, més desafortunat dels USA de pretendre ser un poquet progres i nominen coses que en la seua pell nacional els provocaria una urticaria com a mínim. Vease gays, morts familiars, bombes o xinos. I bueno, de pas que resalte aquest meravellós curt de Vigalondo en el que al cap i a la fí, no es parla de res més que d’una manera d’amor (i de quina manera, genial!) molt més intensa que la que probablement hui celebren tortolitos amb veles i bosses estampades amb triangles verds, també faig referencia a els dos curts españols  nominats als oscars d’enguany: “Eramos pocos” de Borja Cobega (ex compi de pis i colega de Vigalondo) i “Binta y la gran idea” de Javier Fesser.

I finalment, per a posar-li la guinda al pastel, el regalet que tota festa assenyalada ha de tindre: la primera avanzadilla del cartell del FIB 2007 si, ixe festival caríssim, cada vegada més plé de guiris i on pitjor te tracten pero irresistible como el amor mismo!!!!