No es serio este cementerio
Mecano naixqueren el mateix any que jo (1981). Així i tot, va ser el primer grup del que vaig ser fan i al primer concert que aní. Estos díes (vía Siwel) m’ha donat per recuperar-los i es curiós. Ara, entenc les lletres com toca (”Acercarme al baño” enlloc de “Hacer carne al baño” i coses així) i encara me resulten molt interessants per lo contemporanies que son (es a dir, del seu temps) i perquè Ana sempre cantava en masculí (mai ho vaig entendre). A més, temes com Maquillaje, Me colé en una fiesta o Me voy de casa son arxius sonors imprescindibles per a entendre una época i per supost peaso hits tant frívols com significatius. Supose que com el primer amor, el primer grup mai s’oblida… o si. De tota manera m’apetía recuperar alguna de les seues cançons més divertides.
Se la dedique a Pat per el “momentazo” fan d’anit i perquè es el seu aniversari el mes que ve i a mi m’ha donat per celebrar-ho a la grega, pq es una de les poques cançons que li agraden i perque jo desde la meua modesta opinió, crec que deuria posar-se una extensió igual a la de Ana Torroja en este clip!
The knife
Preciosa cançò (Heartbeats) i vídeo genial de The Knife
Carretera Perdida
Ed: Do you own a video camera?
Renee Madison: No. Fred hates them.
Fred Madison: I like to remember things my own way.
Ed: What do you mean by that?
Fred Madison: How I remembered them. Not necessarily the way they happened.
(Lost Highway, David Lynch 1997)
Paris, je t’aime…
Ja feren algo semblant els de la Nouvelle Vague l’any 1965.
18 directors de cult, 18 curts i 18 maneres d’interpretar una història d’amor.
“Paris, je t’aime” s’estrena a València demà divendre 23 de febrer. Té molt bona pinta…

Vinilo is alive!
Sobren les paraules…
Gato!
Si esque no se’n anem perque no volem…

Tate tracks!
La Tate Modern de Londres, museu que mereix tots els meus respectes per la qualitat innovadora de les seues iniciatives me sorprén de nou, aquesta vegada amb una melange de música i art absolutament inesperada y molt agradable. Des del passat Setembre i amb una freqüència mensual, el museu convida a un músic, grup, dj a passejar-se per les seues sales amb l’objectiu de trobar una obra d’art que l’inspire a escriure i composar una cançò. Durant un mes, el resultat es podrà escoltar exclusivament a uns auriculars que penjaran al costat de l’obra en qüestió i després d’aquest temps, estarà a l’abast de tots els pobres internautes que volem però no podem via la seua web. Gent com els Chemical, Graham Coxon o els Long Blondes ja han participat amb la seua petita obra d’art inmaterial i sonora en aquest projecte, i els que vindran… Visca el feedback! Visca l’art! Visca la música!

Força Adriano!
Desde que a Juan de Pablos li han dixat el lloquet de el Ambigú de Diego Manrrique provisionalment per a la repetició de Flor de Pasión diurna doncs que arriben les set menys algo de la vesprà i comence a pensar en la meua germana quan sonen les primeres notes de Azzurro. Pense en ella i en el catxondo de Giovanni que no calla ni baix de l’aigua i en el seu “Super, super bueno” . Pense en Italia, en el sud i en que falta sols mitja horeta per a acabar la jornada de treball i m’anime per la cançò, per ella i per tot. Així que rebuscant he trobat este videoclip que no te desperdici ni per el playback, ni per la coreo, ni per la xuleria italiana de Adriano. Genial. I bueno, evidentment esta va en dedicació per a Victoria i Giovanni! Un besset guapos!
Silja Goetz
La vaig vore per primera vegada en els “Relatos de Verano” del diari EL PAÍS i me va flipar. Recupera la il·lustració amb plumilla, li afegeix un poquet de collage, clip art, acuarel·la i un estil increíble i (sent repetirme) estilós. Lo millor: s’atreveix a experimentar en la tipo!!! Útil, molt útil.
Para ti Palomón que se que estas cosicas te encantan tanto como a mi!

Més cosetes de Silja ací
Uno
Hola. Ja estic ací. M’ha costat un poc (sobretot superar la fase capçaleres que t’oferix la web, quina obsessió existeix en el món internautic amb el blau???) pero ja estic ací.
No puc prometre constància, ni diversió, ni correcció ortográfica sols alguna coseta de tant en tant i si la cosa marxa, doncs més.
Abrochense los cinturones…




