artiste inconnue

Alquila qualsevol peli de David Lynch,mira Eternal Sunshine of the Spotless Mind de Michael Gondry o Como ser John Malkovich de Spike Jonze. Escolta Prin La La o The Adventures of Ghosthorse & Stillborn, l’últim disc de les Cocorosie. Llig Puede que esta vez de Sonia Pulido o ves a vore al CAC de Màlaga A Girl la babyescultura de Ron Maeck… i comprovaras que pot ser siga cert que elle n’existe pas…
(Foto by Pam)

Songs and Lyrics o Tu la letra y yo la música es altra DCR (Deliciosa Comedia Romàntica) de les que te fan passar una bona vesprada. Vieja glòria (Hugh Grant) dels vuitanta troba l’oportunitat ideal per a rellançar la seua carrera lluny de les fires agícoles i festes de remember escolar. Paral·lelament, xic troba a xica (Drew Barrymore), s’enamoren, ell fa algo xungo, ella se’n vol anar de la ciutat i bueno, ja sabem com acaba. Res previsible, per supost… una DCR en tota regla. Lo millor, vore a Grant d’esta guisa i que la cançoneta està feta ex-profeso per al film i podriem dir que s’asembla prou al que podria ser un hit. Deliciosa…

Estaba esperant que la febra dels 80 calara lo suficient per al que hui es confirma, si! La Metro Goldwyn Mayer prepara el remake de Fama, oh yeah, yeah, yeah! Duc un comboi impressionant. El clàssic dels 80′ d’Alan Parker després dut a serie i precedent dels precedents de les series televisives d’artisteo per fi va a ser de nou dut a la pantalla amb més pressupost, tios i ties més bons, i tot per triplicat, corregit i aumentat. Eso si, els shorts i els calentadors estarán molt persent, que la pechuga ven molt. Jo aposte, per Beyoncée (que ultimament ho protagonitza i canta tot) fent gorgoritos en plan Irene Cara, encara que jo soc més de Irene, of corse, i Will Smith de Leroy (jua!). Esperant a que arribe ací us dixe un dels moments més apoteosic de la mítica película.

La Societé du Spectacle, Guy Debord
Cites extretes de l’exposició “That’s not entertainment” al CCCB, Barcelona. Increíble.

Travis es un grup sempre agradable d’escoltar plé de melodies dolces i melancòliques. A mi me’ls “presentà” un amic escocès a Edimburg al mateix temps que als Belle&Sebastian. Ara, després de quatre anys en silenci esperen per a meitat de maig el proxim treball. “Closer” es el seu primer single i per al cas han fet un video amb una “guest star” de caché, el genial Ben Stiller aka Acero Azul, entre altres destarifos. Podriem pensar que el personatge este queda molt lluny del seu estil apegaloset però no tant de la ironía i ingeni amb el que Travis solen preparar els seus clips…

Una maduixa recoberta de xocolata en forma de G avisa en Google que huí es un dia com diria… no apte per a diabétics. El dia, que segons conta mon pare, fa molts, molts anys el Corte Inglés va decidir que després de Nadal, Reis i rebaixes, les butxaques dels ciutadans del món encara podien suportar una “sacudida” més “per amor”. En fin, supose que una investigació més exhaustiva m’ajudaria a trobar el per què del nom San Valentín, vamos, si la cosa va d’amor per què no remitir-se a Cupido, San Cupido se m’ocorre, Santa Venus o Afrodita per a variar… (serà per que son grecs…). La vertiat es que me la sua, açò es sols un pretext per interpretar my way un dia com hui. Jo celebre si es que cal celebrar, açò de varies maneres, en primer lloc i en plà celebració onomástica o quasi onomástica amb un tema de The Valentinos, “Man with the gun”, ritmes sexys i frenétics amb totes les referències al “panorama” que pugues trobar perquè en són moltes.

En segon lloc amb aquest curt, “7.35 de la mañana” de Nacho Vigalondo que fa un parell d’anys va estar nominat als Óscar encà no sé ni per què. Sembla que aquests premis cinematográfics esdevenen un intent, cada vegada, més desafortunat dels USA de pretendre ser un poquet progres i nominen coses que en la seua pell nacional els provocaria una urticaria com a mínim. Vease gays, morts familiars, bombes o xinos. I bueno, de pas que resalte aquest meravellós curt de Vigalondo en el que al cap i a la fí, no es parla de res més que d’una manera d’amor (i de quina manera, genial!) molt més intensa que la que probablement hui celebren tortolitos amb veles i bosses estampades amb triangles verds, també faig referencia a els dos curts españols  nominats als oscars d’enguany: “Eramos pocos” de Borja Cobega (ex compi de pis i colega de Vigalondo) i “Binta y la gran idea” de Javier Fesser.

I finalment, per a posar-li la guinda al pastel, el regalet que tota festa assenyalada ha de tindre: la primera avanzadilla del cartell del FIB 2007 si, ixe festival caríssim, cada vegada més plé de guiris i on pitjor te tracten pero irresistible como el amor mismo!!!!

“El Ambigú tiene un menú largo y estrecho… Musica para gente que no necesita que se le diga lo que tiene que escuchar”

Sols unes poques línies per a felicitar l’any i celebrar que ha tornat El Ambigú de Diego Manrique en Radio 3. M’alegre la vitat. Comença millor del que m’esperaba un any en el que l’horóscop de Cuore m’ha vaticinat la meua conversió a esportista d’èlit. No ho acabe de vore pero bueno…

Ací Louis Garrel, actor francés, que també es un poc ambigu i que bueno… es fruto de mi devoción.

Childish, fresh and melancolic. From the album “Babilonia”. Directed by Ramon And Pedro.

Una monaeta preciosa i naïve descoberta via laesculli.

- ¡No te vayas!
- No me he movido.
- Dime algo agradable.
- Claro. ¿Qué quieres que te diga?
- Miénteme. Dime que me has esperado todos estos años. Dímelo.
- Te he esperado todos estos años.
- Dime que habrías muerto si yo no hubiese vuelto.
- Habría muerto si tú no hubieses vuelto.
- Dime que aún me quieres como yo te quiero.
- Aún te quiero como tú me quieres.
- Gracias. Muchas gracias.

Johnny Guitar, Nicholas Ray

“Johnny Guitar es la película más bonita del mundo gracias a sus imperfecciones”

Al cicle La Generación de la violencia del cine americano a l’IVAC-La Filmoteca, es projecten algunes pelis de Nicholas Ray