artiste inconnue

Recorde quan era xiconina i tenia por. Pensaba que els adults no la patíen i que quan creixquera ixa por desapareixería. Viure dona por i quan més major et fas, més motius trobes per a sentir por. Jo, quan més major me faig més pors absurdes tinc. Por a caminar tranquilament i que un test me caiga al cap, por a una catàstrof de dimensions descomunals que s’escapa del control humà, por a que un moment de felicitat siga sols un moment o por a que ixe moment siga interromput per alguna desgràcia inesperada. Por a que desapareguen aquells a qui estimes sense poder dir-los per última vegada que els estimes, por a no prendre les decissions adecuades i por a fer algo al respecte. Por a imatges i figures infomes, a veus extranyes, a l’obscuretat, a un ent o presència incoherent. Por al dolor. Por a tancar un dia els ulls i tornar-los a obrir i sobretot por a passar més temps patint por que gaudint d’allò que vertaderament te fa sentir bé.