artiste inconnue

Mecano naixqueren el mateix any que jo (1981). Així i tot, va ser el primer grup del que vaig ser fan i al primer concert que aní. Estos díes (vía Siwel) m’ha donat per recuperar-los i es curiós. Ara, entenc les lletres com toca (“Acercarme al baño” enlloc de “Hacer carne al baño” i coses així) i encara me resulten molt interessants per lo contemporanies que son (es a dir, del seu temps) i perquè Ana sempre cantava en masculí (mai ho vaig entendre). A més, temes com Maquillaje, Me colé en una fiesta o Me voy de casa son arxius sonors imprescindibles per a entendre una época i per supost peaso hits tant frívols com significatius. Supose que com el primer amor, el primer grup mai s’oblida… o si. De tota manera m’apetía recuperar alguna de les seues cançons més divertides.
Se la dedique a Pat per el “momentazo” fan d’anit i perquè es el seu aniversari el mes que ve i a mi m’ha donat per celebrar-ho a la grega, pq es una de les poques cançons que li agraden i perque jo desde la meua modesta opinió, crec que deuria posar-se una extensió igual a la de Ana Torroja en este clip!

Alquila qualsevol peli de David Lynch,mira Eternal Sunshine of the Spotless Mind de Michael Gondry o Como ser John Malkovich de Spike Jonze. Escolta Prin La La o The Adventures of Ghosthorse & Stillborn, l’últim disc de les Cocorosie. Llig Puede que esta vez de Sonia Pulido o ves a vore al CAC de Màlaga A Girl la babyescultura de Ron Maeck… i comprovaras que pot ser siga cert que elle n’existe pas…
(Foto by Pam)

Tinc comprovat que sols aguante a Ordovás i el Diario Pop 1 de cada 5 vesprades. No obstant, me pareix bé que tinga la filosofía de “ho pose tot” i siga tan fan a l’hora de fer entrevistes, preguntes com ¿Entoces el bajista de vuestro grupo también toca la maraca en el track 2 de esta maqueta? son molt interessants. Molt de tant en tant trobe inclòs graciosos certs descobriments undergrounds que aporta. Podria dir-se que treballa molt l’estètica de lo lleig i la coentor però a nivell musical. Hi ha vegades que la música que punja es tan tan horrible que acabes patint el síndrom Stendhal però a l’inrevés. Quedes fascinada o almenys no indiferent i de pas, te rius un poc. Grups com Ojete Calor de la factoria chanante amb el temazos “Viva el progreso” , Los acusicas, i la seua retaíla de bootlegs d’anar per casa, les mediàtiques Nancys, The movidas o els no tan coents Underwater tea party entre moltissims més són grups que solen apareixer en ixa franja horària i que la veritat es que d’altra manera, ni coneixeriem. I clar, al final és el que interessa, poder escoltar tot el possible per a després triar el que més t’agrada…

Songs and Lyrics o Tu la letra y yo la música es altra DCR (Deliciosa Comedia Romàntica) de les que te fan passar una bona vesprada. Vieja glòria (Hugh Grant) dels vuitanta troba l’oportunitat ideal per a rellançar la seua carrera lluny de les fires agícoles i festes de remember escolar. Paral·lelament, xic troba a xica (Drew Barrymore), s’enamoren, ell fa algo xungo, ella se’n vol anar de la ciutat i bueno, ja sabem com acaba. Res previsible, per supost… una DCR en tota regla. Lo millor, vore a Grant d’esta guisa i que la cançoneta està feta ex-profeso per al film i podriem dir que s’asembla prou al que podria ser un hit. Deliciosa…

Estaba esperant que la febra dels 80 calara lo suficient per al que hui es confirma, si! La Metro Goldwyn Mayer prepara el remake de Fama, oh yeah, yeah, yeah! Duc un comboi impressionant. El clàssic dels 80′ d’Alan Parker després dut a serie i precedent dels precedents de les series televisives d’artisteo per fi va a ser de nou dut a la pantalla amb més pressupost, tios i ties més bons, i tot per triplicat, corregit i aumentat. Eso si, els shorts i els calentadors estarán molt persent, que la pechuga ven molt. Jo aposte, per Beyoncée (que ultimament ho protagonitza i canta tot) fent gorgoritos en plan Irene Cara, encara que jo soc més de Irene, of corse, i Will Smith de Leroy (jua!). Esperant a que arribe ací us dixe un dels moments més apoteosic de la mítica película.

Si hi habia algú que s’ho mereixera ixa eres tu perquè eres una crack! T’estime!

Siwel interpreta Mecano. Me cuesta tanto olvidarte. Simplement preciós.

I per fí se penjar cançons!!!

No, en veritat no sé encara però per posar-se a tono amb l’estació click ací

Anar al rescat d’una amiga sempre pot ser positiu, no? Ahir, amb el síndrome Amelie pujat vaig acceptar cridar a un número desconegut del que la meua amiga habia rebut una trucada que no había pogut respondre.
Acaba de perdre el móvil i volía saber si era ixe algú que li interessaba sense semblar una histèrica, lo típic vamos, així que amb el dramatisme inspirat allí que me lancé:

- Patri! Soy yo, a que hora habiamos quedado??? -mentira, mentira y mentira-
- No soy Patri -veu masculina-
- Como que no??? ese es el número de toda la vida de mi amiga Patri. ¿Quién eres? -buscant informació-
- Soy Toni y no creo porque este número és muy fácil.
- Vaya… vale. -Misión cumplida, no és ixe algú- Lo siento.
- ¿Oye te quieres venir?
-¿Que?
- Vente a mi casa-!!!-
- Lo siento. Es que no puedo. He quedado.
- Bueno. Si cambias de opinión. Ya sabes mi número.
- Vale. Lo tendré en cuenta. Gracias. Hasta luego!
- Adiós guapa.

Fa un parell de mesos Alaska i Dover feren una cover d’aquell hit “Sorry I’m a lady” del grup espanyol Baccara. Furgant en youtube he trobat de tot: pupurris dels seus hits interpretats en els últims anys per elles, ja majoretes, numeritos de Eurovisión i un llarg etcétera de informaicó molt útil (res de tomates traguent trapos sucios, no ho soporte). No obstant, me quede en este temazo, “Yes Sir. I can boogie” perquè la veritat es que ho és. Altra història es el cromet de videoclip però bueno, es lo que tocaba en aquella época, dic jo. Així i tot, té el seu encant.