Bus
Odie i estime a parts iguals el transport públic, sense terme mig, per supost. Odie que contribuesca a que els meus retards siguen majors del que puc controlar, odie que no s’acomplisquen els horaris, odie que me facen pagar per viatjar com un pobre animalet directa al matadero i sobretot odie vore com el transport públic trau tot el pitjor de l’ésser humà. Però hi ha un parell de coses, tal volta més que fan que, de vegades, viatjar en bus, metro o tranvia siga algo agradable. Per un costat la tranquilitat d’ixos instants just abans d’arribar a treballar de matí en que estas aseguda a un bus i eres conscient de que és l’últim moment del dia en el que vas a poder tindre la ment en blanc. També el mirar per la finestra amb la teua musiqueta de fons aliena al món o simplement alçar la mirada i adonar-te que estas envoltada de gent cadascú amb la seua historia personal i intrasferible. Últimament me pregunte d’on ixen les persones amb les que día sí dia no concidisc. Ixa dona d’uns sixanta anys amb cos d’adolescent i cara de no tant adolescent vestida com una bakala amb metxes roses incloses que du uns tacons que mai crec que jo puga arribar a portar, per l’exercici d’equilibri que suposen, clar, i que li fan, pobra, pujar amb actitut decidida, quasi agressiva, buscant un lloc per aseure i descansar d’ixe look i actitud que sembla, tant li fatiguen. Ixa parella de iaios que pujen agafaets de la mà. Ell controla la situació, primer passa i busca, ajuda a l’esposa a aseure (sembla que ella te problemes en les cames) i una vegada tot controlat, torna a la porta per ensenyar al conductor els dos abonaments de jubilats. Després torna al costat de la dona i l’acompanya sempre de peu. Al cap de dos parades, baixen. La dona de quaranta anys amb pentinat dels 80, els ulls bonics i un semblant sempre seriós, trist, diria jo. Una mare i el seu fillet de dos anys que de vegades vomita i altres pregunta coses d’una maduressa pasmosa o la jove dels balcans, alta i amb els cabells tan estirats en una cua que els ulls se li axinen que sempre puja menjant-se un entrepà enorme que olora a fritanga de la bona…
Es gent que no sas d’on venen, te pots posar a imaginar mínimament la seua història però sas, que ni de lluny, s’assemblarà a la realitat.
