artiste inconnue

Actualment hi ha dos Sáez que són fruit de la meua devoció. Per un costat Manuel Sáez, pintor castellonenc que practica el que jo diria així en plan pedant un “hiperealisme dels objectes cotidians” molt interessant per a quan et fartes de la abstracció “de bolsillo”. Per l’altre costat està Juanjo Sàez, il·lustrador català que ha triomfat gràcies a unes vinyetes que no dixen modern barceloní amb cap. Molt diferents però igual d’útils els dos, si senyor…

“Els elements superiors no sempre tenen que dominar als inferiors”

Més efectes óptics

València es una ciutat tan xicoteta que un canvi a nivell agenda cultural tant per a bó com per a dolent es nota. Tots s’alegrarem del reviscolament fa un parell d’anys del MUVIM gràcies a certes persones que li donaren a ixe contenidor de formigó, “modernitat i il·lustració” una vertadera funció actual i innovadora, aquella dedicada al disseny, a les lletres, al coleccionisme, al pensament, a la fotografía i al cinema, entre altres arts descuidades pels grans museus.

Actualment el Muvim es troba en el seu apogeu com a contenidor homogeni de cultura. Al mateix temps que es replanteja una renovació de la seua llibreria cap a una especialització enfocada al disseny en particular i l’art en general, té en programa tres exposicions increíbles on el cartell es el protagonista principal.

- El espectaculo en Praga

- Hoteles de la imaginación

- I la recentment inaugurada amb motiu del 2 Congres de Tipografia celebrat en Juliol del passat 2006, Carteles Iranís (Colección Reza Abedini)

En contrast i molt al nostre pesar, un museu veí i fa un temps prestigiós com l’IVAM patix les consecuencies d’una destarifada i convinanciera gestió celebrant una majoria d’edat treta de la mànega de la seua directora (no vaja a ser que no arribe als 20 anys i la traca la tinga que guardar per a alún bateig o comunió) plena de events protagonitzats pels seus súbdits artístics amb pastelón real inclòs que estarà seguida d’una expo retrospectiva o retrospector del perruquer de la susodicha,que supose jo, serà escultor o enginyer…

Ja feren algo semblant els de la Nouvelle Vague l’any 1965.

18 directors de cult, 18 curts i 18 maneres d’interpretar una història d’amor.
“Paris, je t’aime” s’estrena a València demà divendre 23 de febrer. Té molt bona pinta…

Odie i estime a parts iguals el transport públic, sense terme mig, per supost. Odie que contribuesca a que els meus retards siguen majors del que puc controlar, odie que no s’acomplisquen els horaris, odie que me facen pagar per viatjar com un pobre animalet directa al matadero i sobretot odie vore com el transport públic trau tot el pitjor de l’ésser humà. Però hi ha un parell de coses, tal volta més que fan que, de vegades, viatjar en bus, metro o tranvia siga algo agradable. Per un costat la tranquilitat d’ixos instants just abans d’arribar a treballar de matí en que estas aseguda a un bus i eres conscient de que és l’últim moment del dia en el que vas a poder tindre la ment en blanc. També el mirar per la finestra amb la teua musiqueta de fons aliena al món o simplement alçar la mirada i adonar-te que estas envoltada de gent cadascú amb la seua historia personal i intrasferible. Últimament me pregunte d’on ixen les persones amb les que día sí dia no concidisc. Ixa dona d’uns sixanta anys amb cos d’adolescent i cara de no tant adolescent vestida com una bakala amb metxes roses incloses que du uns tacons que mai crec que jo puga arribar a portar, per l’exercici d’equilibri que suposen, clar, i que li fan, pobra, pujar amb actitut decidida, quasi agressiva, buscant un lloc per aseure i descansar d’ixe look i actitud que sembla, tant li fatiguen. Ixa parella de iaios que pujen agafaets de la mà. Ell controla la situació, primer passa i busca, ajuda a l’esposa a aseure (sembla que ella te problemes en les cames) i una vegada tot controlat, torna a la porta per ensenyar al conductor els dos abonaments de jubilats. Després torna al costat de la dona i l’acompanya sempre de peu. Al cap de dos parades, baixen. La dona de quaranta anys amb pentinat dels 80, els ulls bonics i un semblant sempre seriós, trist, diria jo. Una mare i el seu fillet de dos anys que de vegades vomita i altres pregunta coses d’una maduressa pasmosa o la jove dels balcans, alta i amb els cabells tan estirats en una cua que els ulls se li axinen que sempre puja menjant-se un entrepà enorme que olora a fritanga de la bona…
Es gent que no sas d’on venen, te pots posar a imaginar mínimament la seua història però sas, que ni de lluny, s’assemblarà a la realitat.

Una maduixa recoberta de xocolata en forma de G avisa en Google que huí es un dia com diria… no apte per a diabétics. El dia, que segons conta mon pare, fa molts, molts anys el Corte Inglés va decidir que després de Nadal, Reis i rebaixes, les butxaques dels ciutadans del món encara podien suportar una “sacudida” més “per amor”. En fin, supose que una investigació més exhaustiva m’ajudaria a trobar el per què del nom San Valentín, vamos, si la cosa va d’amor per què no remitir-se a Cupido, San Cupido se m’ocorre, Santa Venus o Afrodita per a variar… (serà per que son grecs…). La vertiat es que me la sua, açò es sols un pretext per interpretar my way un dia com hui. Jo celebre si es que cal celebrar, açò de varies maneres, en primer lloc i en plà celebració onomástica o quasi onomástica amb un tema de The Valentinos, “Man with the gun”, ritmes sexys i frenétics amb totes les referències al “panorama” que pugues trobar perquè en són moltes.

En segon lloc amb aquest curt, “7.35 de la mañana” de Nacho Vigalondo que fa un parell d’anys va estar nominat als Óscar encà no sé ni per què. Sembla que aquests premis cinematográfics esdevenen un intent, cada vegada, més desafortunat dels USA de pretendre ser un poquet progres i nominen coses que en la seua pell nacional els provocaria una urticaria com a mínim. Vease gays, morts familiars, bombes o xinos. I bueno, de pas que resalte aquest meravellós curt de Vigalondo en el que al cap i a la fí, no es parla de res més que d’una manera d’amor (i de quina manera, genial!) molt més intensa que la que probablement hui celebren tortolitos amb veles i bosses estampades amb triangles verds, també faig referencia a els dos curts españols  nominats als oscars d’enguany: “Eramos pocos” de Borja Cobega (ex compi de pis i colega de Vigalondo) i “Binta y la gran idea” de Javier Fesser.

I finalment, per a posar-li la guinda al pastel, el regalet que tota festa assenyalada ha de tindre: la primera avanzadilla del cartell del FIB 2007 si, ixe festival caríssim, cada vegada més plé de guiris i on pitjor te tracten pero irresistible como el amor mismo!!!!

Sobren les paraules…

Per a gent com la Patri experta en Pollocks sobre sabata enmig del desenfreno nocturn interessa una web com http://www.jacksonpollock.org/. Tu també pots ser el súper genial pintor Jackson Pollock sense necessitat de morir jove, ser alcoholic o pareixer’t a Ed Harris. Sense conyes. Val la pena…

Pollock revisited by artisteinconnue

Era Juliol de 2006. Estaba a un avió i tornaba d’un any desentxufada de la música i de tot en general llegint la Rolling Stone quan vaig vore dins d’un apartat dedicat a les actuacions mes freaks del Primavera Sound 2006 una imatge tan tendra com intrigant: la de tres xiquetes (crec recordar) amb els rostres quasi calcats i al voltant d’un micro amb les boquetes obertes. Una d’elles quasi tocaba amb la front el microfón, tindria uns 10 anys i entre les tres formaven una curiosa estampa plena de tendressa entre karaoke de poble i boda gitana. Les tres xiquetes eren Macarena, Isabel y María (hui substituida per Blanquita) i formaven Prin La, La curiós nom (es parla per ahí d’un gos, d’un poema i de Leopoldo Maria Panero) per a un curiós grup. Estos dies trauen per fí el seu primer LP “Esto es Prin La La” un caixó de sastre on caben Vainica Doble (graans!), Tim Burton, Mary Poppins, Leopoldo María Panero i trenta mil referéncies naïves i surreals més.

“Su musica es evocadora, son la revelacion pop del 2005, las Vainica Doble del siglo 21. Si alguna ves existiera un crucigrama en color, las unicas capaces de resolverlo serian Prin’Lala”.
Tomas Fernando Flores, Siglo 21