artiste inconnue

Celebre que per fí OT s’ha acabat!
Ho celebre perquè semblava que l’objectiu d’enguany de l’organització a més de desviar descaradament la mala llet de la sempre canyera (almenys l’any passat) Noemí cap a un personatge (qui se’l creu?) molt més “atrezzat” de malo de la peli (ixes ulleres que tot ho amaguen, sempre de negre i tal) com Risto, era esgotar l’espectador a base de gales absurdes i canvis d’horaris. Clar, era normal, com en el meu cas, que si l’espectador viu amb els dos éssers més televisius del món, perdera l’interés per desvelar l’incògnita de qui seria el guanyador, si el gay que s’ho menja tot i sempre s’arrimaba al presentador, el pavet alacantí amb un pare doctor amb aspecte d’esquirol gegant o la graciosa lleidetana que tanta por tenía d’ensenyar un “pecho tontorron” per molt de jonky disfressat de mascota del València CF i molta agüela que s’entestaren en mostrar a unes conexions en directe que tenien de tot menys de conexions.
Així que una vegada calmats els ánims i havent guanyat qui els meus estimats companys volien no me queda altra que respirar tranquila fins que el proxim concurs de telerealidad s’agencie de les meues hores de oci hogareny. I per que no, per a que el relax siga total, me quede en Mika, un dels maltractats pel Risto a la corresponent versió americana d’OT y el seu “Relax, take it easy” que per què no dir-ho, ho té tot per a convertir-se en un futur hit a diferència del cancionero que probablement estan preparant per als flamants guanyadors de la versió pátria…

Los más ágiles pintaron tonterias escalando por amor

Sr. Chinarro. “La decoración”. El mundo según

No es MrKennedy ni s’ha tirat a Marilyn, no obstant fa un anyet per estos mons i ja és un crack! Felicitats Mactiste!!! Tots som fans!

Després d’un cap de setmana frustrat de passejar i entretindre a belgues i intentar aprendre a penjar música “a seques” per esta vía (los medios interauticos me tenen mania, això està molt clar, no es tracta de que jo siga idiota) me veig obligada a donar-li a un altre vídeo. Aquí esta Chris, perquè:

1. Es un dilluns-dimarts raro
2. Estic cansada
3. A estes altures del més m’agrada escoltar cançons de este tipus

Pos eso…

Fa uns quants mesos i altres tants posts vaig penjar una recopilació de música útil francófona… Jo es que soc molt de lo francés. Doncs bé, no se per què, però hui m’ha vingut al cap el tu-tu-tu-tu-tu… que encapçala “Comment te dire adieu” d’una de les muses de la chanson francesa de tots els temps, la encara activa Françoise Hardy. I bó, que dir… doncs que actualment, a  més de tindre un estilaso en plan galerista newyorquina, té nou álbum “Parenthèses” en el que canta en plan duets amb Benjamin Biolay i Alain Delon val pero també amb Julio Iglesias! Clar, una es pergunta si el rotllo revival de viejas glorias deuria tindre un límit… En fin, jo me quede en aquesta Françoise…

Bueno, ara que un anunci la recupera… he aquí un dels millors hits de finals dels 70…

Pio, pio de Single (ex Le mans) es una meravella de disc d’estos que escoltes i te tornes loca perque no sas com catalogar-lo, rotllo el de Vanexxa però per a bé. Veueta, experimentació musical sense complexos i unes lletres molt inocents al mateix temps que ingenioses i amb la justa mesura de mala baba… Preciosista vamos, lo que ve essent preciosista. Ací el primer single…

Hui que he amanescut amb Bush diguent que tota la parafernalia d’Irak es culpa seua, que Apple ha llançat al món segons Mactiste “el gadget definitiu” també conegut com I-phone i que les coses semblen que cada vegada van a un ritme més descontrolat jo me quede amb Señor Chinarro i un tema dedicat al seu xiquet, GG Pennystone (la 4 cançò en el tracklist del myspace). Perquè tot ens queda tan gran que al final son les petites coses les que fan que la vida valga la pena…

G. G. Pennynstone

Esta es la canción de G. G. Pennynstone.

He aquí a escala mi menor,
Bastante parecido a mi
Que ahora canto mi pequeño.

Sí, te quedarás en el colchón,
A veces es mejor llorar
Tras los barrotes por el sueño.

Esta es la canción,
Se va a llamar como tu madre quiera,
Ya te digo, yo
Te llamo G. G. Pennynstone.

G. G. Pennynstone

A las 2, a las 3,
Vente conmigo a mis brazos,
Oh, G. G. Pennynstone.

Y tu idioma, que no sé cuál es,
Es parecido al irlandés,
Y el llanto que sí que comprendo.

Tienes hambre o ganas de jugar,
No puedes mantenerte en pie,
No voy a darte mi teléfono.

Esta es la canción,
Se va a llamar como tu madre quiera,
Porque eres un sol,
Te llamo G. G. Pennynstone.

Te daré 30 besos en cada moflete,
Y me afeitaré,
¡Todo sea por G. G. Pennynstone!

Via hipersonica els reis ens han dut açò. Jo me reserve la meua opinió, sols es un regal…

De vegades la nostra memòria es convertix en un baúl de los recuerdos poc actualitzat fins que no se sap amb quina motivació entres en Youtube per a vore els vídeos d’aquell grup que descobrires fa X temps i que o bé perquè ni ho pensares o bé perquè el jove Youtube no existia, no havies vist res d’ells. Hui he descobert als I’m from Barcelona via audiovisual i me quedat flipada. Jo sabía que eren uns trenta colegues suecos (segons la H Magazine a Suècia els xiquets formen una pop band abans de que lis caiguen les dents de llet), que tenen un nom curiós, que hi ha un líder, que gravaren en plan hippy un EP en quatre dies i que rulen els trenta junts per ahí. El que no sabía es que el clip del seu primer single “We’re from Barcelona” era tan senzill i graciós a la vegada. Fa un comboi vore-los a tots ahí en plan coral, fins i tot acabes moguen-te al seu ritme desacompasat…