artiste inconnue

Barna, pont. Tres mil trilions de milions de persones. Me quede sense bateria en la càmera el primer dia. Tu has dut el carregador? Jo tampoc, merda! I sembla que passen per davant de mi les imatges i sensacions més increíbles que he vist i sentit desde fa temps: cartellets encantadors escrits en tipografíes caligràfiques demanant silenci per respecte als veins enmig de la nit, 4 amigues bevent café i xarrant a una galería envoltades de llançols de colors que s’assequen al sol del mig dia, una cançò de Franz no escoltada, una ampolla amb una salsa de dubtós color que més tard comprovarem que també es de dubtós sabor, un vi de la casa deliciós i afruitat al ritme de La Buena Vida i una conversa molt trascendent. La Penúltima, menjar amb esportivitat i amb les mans, un báter amb rostres de clip art customitzats pels clients a les parets, mims que mantenen el silenci pels carrers propers a La Paloma, una guapa amiga que tornes a vore després de cinc mesos, el Hogar de Extremadura, un concert de flamenco en un cantó en el que plouen misteres, un banquet de pollastres i arrossos especiats, imatges tristes i emocionants del passat any als passadissos obscurs d’una antiga nau d’esglèsia, un cupó de loteria entre 4, un kilo de pipes. Pizzes i caipirinhes, Chris Isaac, Black i Chicago, una tenda amb tot el disseny inasequible del món, un passeig pel parc de la Ciutadella plé de lapsus, escopinyaes i streapteases a l’inrevès i un llarg etcétera de coses tant genials que no vull oblidar…
Ala, a la pròxima, t’enrrecordes d’allò que es prioritari (com el carregador de la camera), pava!