artiste inconnue

Childish, fresh and melancolic. From the album “Babilonia”. Directed by Ramon And Pedro.

Una monaeta preciosa i naïve descoberta via laesculli.

Crec recordar que era el nadal de 1989 o 1990 quan mon pare me regalarà el “Boom 5″ en vinil. Aquell disc de colors fosfis y amb un cinc explossiu a la portada contenia hits com el “Boys” de Sabrina amb qui en la mateixa época no se si del mateix any, molt joves foren conscients de la sexualitat gràcies a la discreta i elegant exhibició d’un dels seus dos poderosos pits a la TVE. També estaba el “Gimme Hope Johanna” i altres perles patries i forànees de l’época. D’entre totes, no se per què, la que més recorde es aquella “Never give you up” d’un súperjove Rick Astley. Supose que sería l’impacte de veure en la petita reproducció de la caratula del seu álbum al meu disc recopilatori a algú tan xiconino i jovenet amb aquella veuota o ara que el recupere, el seu clip tan surreal. No te desperdici. Hi ha de tot. Ell, entre Miami Beach i capità de crucerto style, tupé peliroig, moviments gràcils amb els bracets derecha-izquierda-derecha-izquierda-vuelta, vidrieres, sol i breakers amb shorts. Jo no necessite més, això està molt clar!

El tema, mola molt, el video… doncs mira molt trash o cutre segons es mire, ara que tornem als tornats revivals tot val, dic jo. I bueno, como no Woody Allen i el seu Dormilón esán molt ahi… que serà un maniàtic i tot lo que vulgau pero el tema del ciber sexo ja el preveia ell… si esque… ah! bon nadal!

- ¡No te vayas!
- No me he movido.
- Dime algo agradable.
- Claro. ¿Qué quieres que te diga?
- Miénteme. Dime que me has esperado todos estos años. Dímelo.
- Te he esperado todos estos años.
- Dime que habrías muerto si yo no hubiese vuelto.
- Habría muerto si tú no hubieses vuelto.
- Dime que aún me quieres como yo te quiero.
- Aún te quiero como tú me quieres.
- Gracias. Muchas gracias.

Johnny Guitar, Nicholas Ray

“Johnny Guitar es la película más bonita del mundo gracias a sus imperfecciones”

Al cicle La Generación de la violencia del cine americano a l’IVAC-La Filmoteca, es projecten algunes pelis de Nicholas Ray

Per a que parlar quan pots ballar?
Ai els Kings of Convenience… Tornen a la meua vida després de sis mesos abandonats en la maquineta i continuen proporcionant-me tota la calma i bon rollo del principi…

Barna, pont. Tres mil trilions de milions de persones. Me quede sense bateria en la càmera el primer dia. Tu has dut el carregador? Jo tampoc, merda! I sembla que passen per davant de mi les imatges i sensacions més increíbles que he vist i sentit desde fa temps: cartellets encantadors escrits en tipografíes caligràfiques demanant silenci per respecte als veins enmig de la nit, 4 amigues bevent café i xarrant a una galería envoltades de llançols de colors que s’assequen al sol del mig dia, una cançò de Franz no escoltada, una ampolla amb una salsa de dubtós color que més tard comprovarem que també es de dubtós sabor, un vi de la casa deliciós i afruitat al ritme de La Buena Vida i una conversa molt trascendent. La Penúltima, menjar amb esportivitat i amb les mans, un báter amb rostres de clip art customitzats pels clients a les parets, mims que mantenen el silenci pels carrers propers a La Paloma, una guapa amiga que tornes a vore després de cinc mesos, el Hogar de Extremadura, un concert de flamenco en un cantó en el que plouen misteres, un banquet de pollastres i arrossos especiats, imatges tristes i emocionants del passat any als passadissos obscurs d’una antiga nau d’esglèsia, un cupó de loteria entre 4, un kilo de pipes. Pizzes i caipirinhes, Chris Isaac, Black i Chicago, una tenda amb tot el disseny inasequible del món, un passeig pel parc de la Ciutadella plé de lapsus, escopinyaes i streapteases a l’inrevès i un llarg etcétera de coses tant genials que no vull oblidar…
Ala, a la pròxima, t’enrrecordes d’allò que es prioritari (com el carregador de la camera), pava!

Problemes de fidelitat amiquil? Incomunicació espacial? Oblit inesperat per part d’algú amb qui t’unia una profunda amistat? Voilà, “Misiva pa lo que siga” de Saritronic Sentencies. Val per a un roto que per a un descosido. S’accepten encàrrecs personalitzats.

Si esque no se’n anem perque no volem…

La Tate Modern de Londres, museu que mereix tots els meus respectes per la qualitat innovadora de les seues iniciatives me sorprén de nou, aquesta vegada amb una melange de música i art absolutament inesperada y molt agradable. Des del passat Setembre i amb una freqüència mensual, el museu convida a un músic, grup, dj a passejar-se per les seues sales amb l’objectiu de trobar una obra d’art que l’inspire a escriure i composar una cançò. Durant un mes, el resultat es podrà escoltar exclusivament a uns auriculars que penjaran al costat de l’obra en qüestió i després d’aquest temps, estarà a l’abast de tots els pobres internautes que volem però no podem via la seua web. Gent com els Chemical, Graham Coxon o els Long Blondes ja han participat amb la seua petita obra d’art inmaterial i sonora en aquest projecte, i els que vindran… Visca el feedback! Visca l’art! Visca la música!