artiste inconnue

Supose que es lo que té. Una de les coses que més m’agrada de la época en la que visc es que me puc endur la música quasi allà on m’apetixca gràcies a utensilis com el walkman, discman o mp3. El dia està plé de moments rutinaris, ja sé, el dia es rutina, però hi ha parts d’ell que arriben al tedi: l’anada i tornada del curro, en el meu cas 4 vegades al dia, es un exemple. Ara bé, es algo que s’ha de fer, arribar al curro me referisc, almenys fins que este mon hiper científic en el que vivim invente algun teletransportador instantani (que pasa? tot es posible, si han inventat un robot que sua!) i clar, front a lo inevitable, resignació o millor, diversió. Qui no s’ha imaginat quan torna, o va, o torna a tornar, o torna a anar al treball al ritme recurrent del teu grup favorit del moment, que es protagonista del seu últim hit visual? Qui no ha pensat que (i pense que aquesta es la imatge més recurrent) a mesura que una avança per la recta i unidireccional Av. Blasco Ibànyez al ritme destarifat i percutiu d’algun temazo que bamba per el mp3, molaria fer un video de una tia que camina-balla pel carrer amb els cascos enxufats a les orelles mentre davant dels seus ulls passen imatges de la rutina diaria d’altres persones totalment alienes al seu món musical i divertit? I qui en ixe moment de subyugació egocentric-musical, hedonista, privat quasi, d’acceleració, no ha pensat que es una idea novedosa i genial i que ningú a fet? I que molaria!
Després, amb les orelles destaponaes i la ment més en la realitat que en la mtv te ve al cap almenys un clip molt semblant per no dir igual que al que fa uns segons has interpretat amb tota la teua emoció i energia, i que ademés, recordes, que en el seu dia no te va entusiasmar massa i penses que no fa falta ixir en la tele per a ser la protagonista principal del teu vida clip i comences a idear el vestuari imagianri del que serà el proxim…

Michel Gondry o Spike Jonze son creadors de vida clips molt útils!