artiste inconnue

A qui no li passen coses absurdes a un taxi que tire la primera pedra. Ahí va la història. Un dia qualsevol. Pille un taxi perque sempre arribe tard, no importa la gravetat o importancia de la cita, jo sempre arribe tard. El home te una pinta estranya (poc de monyo, gorra, abric posat dins del taxi, rinyonera) però supose que ell pot arribar a pensar lo mateix de mi així que me fixe en que a la radio sona I’m your man disc-dvd tribut a Leonard Cohen. I qui fa el tribut? doncs els de sempre d’allí d’Amèrica, el Anthony, el Nick, els Wainwright que cada vegada en apareixen més i bueno, un llarg etcétera. Bonic la veritat. Pero tornem al tema. Doncs això, que reconec el disc i li pregunte al taxista si es tracta del que pense.
- Si, -me diu tot content- ejque he visto este disco y ma parecido que estaria bien. A mi ejque me gusta mucho Sting y yo soy de los que se compran un disco y lo escucho y si me gusta la cancion lo dejo y si no lo paso, mira, así! - i pasa “I’m your man” cançò que dona nom al disc i que interpreta Nick Cave i continua amb la disertació-. Mira! este es Sting! -diu tot emocionat mentre jo me veig en la obligació de dirli que no, que ixe es Anthony de Anthony and the Johnsons- Ui? juraria que si -Continuem escoltant el meravellós disc i torna. -Este si que es Sting, lo tengo calao - i jo, de nou tinc que corregirlo, aquesta vegada es Ruffus- Ui? espera que Sting sale seguro, mira aquí esta!!! -diu descuidant absolutament la carretera, girant-se cap a mi i senyalant la contraportada del CD on apareix Leonard Cohen amb Bono de U2!!! Jo ja no se si això es una broma absurda o este home no sap on te el cap o jo que se! pero afortunadament, jo he arribat al meu destí, pague i me baixe pitant i dessitjant amb totes les meues forces que este personatje puga arribar a gaudir d’ixe cd en el que no ix Sting, algún dia…

Jo soc de les de com en el anunci del Clio Ipod, quan estic trista, m’agrada regodear-me en el meu propi dolor escoltant cançons tristes, melancòliques, depressives. Supose que ens passa a molta gent, això de gaudir de les nostres penes al ritme pausat d’alguna melodía mes trista encara que la propia historia que estem vivint en ixe moment… Sufjan Stevens es un americanet molt folkie en la línia de devendres, cocorosis i anthonys pero ademés hiperactiu i ideal per al autoregomello perque pareix que sempre está un poquet tristó. El seu rotllo es molt temàtic. Que si te faig un disc sencer sobre els 12 apòstols, que si vaig a escriure una cançò sobre cadascun dels 50 estats americans, que si ara trac un disc nadalenc quintuple!!! gravaet en casa en els meus amics també folkies i faig un pack que incloga les lletres de les cançons, postals, partitures, enganxines… vamos! una joieta. Mola que so curren tant ara que allò de comprar cd’s ha esdevingut un vertader art de coleccionista…
Tot el seu material ací

Últimament sembla que el silenci estiga intentant inmiscuir-se en la meua vida i comença a agradar-me.
El proper divendres 24 de novembre s’estrena “El gran silencio” de Philip Gröning. 160 minuts de silenci. Un documental filmat en un convent de frares cartujos, els mateixos que el pintor barroc Zurbarán va retratar a la seua obra. La publi diu algo així com que després d’una vida en silenci comença a escoltar-se alguna cosa, no sé si en sentit místic o físic. El cas es que d’ací poquet també s’innaugura una exposició sobre el músic-artista conceptual John Cage qui sempre ha reivindicat, des d’un punt de vista diferent, una idea molt semblant. Sembla ser que en certa ocassió Cage intentà experimentar el silenci. Va insonoritzar una cambra i en mig de la mateixa va asseure a una cadira en silenci durant un temps concret. El resultat va ser que el silenci en ixes circunstancies (com a absència de so experimentat per l’oida humana) no existía donat que simplement el cos humà amb el seu funcionament ja genera milers de petits sons que impedeixen que s’aprecie el silenci absolut. Poc després va escriure una peça en la que durant 4 minuts i 33 segons un pianista permaneixia en silenci al llarg dels tres moviments que durava l’obra de manera que eren els sons ambientals els que creaven el fenòmen musical d’una manera natural i aleatòria.
Curiós… tal volta escoltem tanta música y la impliquem tant a la nostra vida perquè no podem experimentar el vertader silenci, qui sap…

Ja els coneguem tots pero tenia que fer-ho:
- Per ser un video casero plé d’influències cinematogràfiques desde Michael Gondy (Around the world de Daft Punk o Let forever be dels Chemicals) fins els primers musicals del geni surreal de Busby Berkeley
- Perquè descontextualitza tant el ball (pel grup i per el lloc) que inquieta.
- Perquè sempre he tingut por a les putes cintes andadores ixes i sempre he pensat que més que una màquina d’exercici eren un arma trenca barbetes en massa i no un objecte de interactuació amb el que es podria fer algo tan bonic i graciós.
- Perquè la poca gracia esdevé gracia en estos xicons tan salats!
Por esto y mucho mas, ahí va…

Es diu Maui i es de Vico Magistretti per a Kartell… I me caigut d’ella només estrenar-la davant de la nova Lewinsky … s’ha de ser charito!

Supose que es lo que té. Una de les coses que més m’agrada de la época en la que visc es que me puc endur la música quasi allà on m’apetixca gràcies a utensilis com el walkman, discman o mp3. El dia està plé de moments rutinaris, ja sé, el dia es rutina, però hi ha parts d’ell que arriben al tedi: l’anada i tornada del curro, en el meu cas 4 vegades al dia, es un exemple. Ara bé, es algo que s’ha de fer, arribar al curro me referisc, almenys fins que este mon hiper científic en el que vivim invente algun teletransportador instantani (que pasa? tot es posible, si han inventat un robot que sua!) i clar, front a lo inevitable, resignació o millor, diversió. Qui no s’ha imaginat quan torna, o va, o torna a tornar, o torna a anar al treball al ritme recurrent del teu grup favorit del moment, que es protagonista del seu últim hit visual? Qui no ha pensat que (i pense que aquesta es la imatge més recurrent) a mesura que una avança per la recta i unidireccional Av. Blasco Ibànyez al ritme destarifat i percutiu d’algun temazo que bamba per el mp3, molaria fer un video de una tia que camina-balla pel carrer amb els cascos enxufats a les orelles mentre davant dels seus ulls passen imatges de la rutina diaria d’altres persones totalment alienes al seu món musical i divertit? I qui en ixe moment de subyugació egocentric-musical, hedonista, privat quasi, d’acceleració, no ha pensat que es una idea novedosa i genial i que ningú a fet? I que molaria!
Després, amb les orelles destaponaes i la ment més en la realitat que en la mtv te ve al cap almenys un clip molt semblant per no dir igual que al que fa uns segons has interpretat amb tota la teua emoció i energia, i que ademés, recordes, que en el seu dia no te va entusiasmar massa i penses que no fa falta ixir en la tele per a ser la protagonista principal del teu vida clip i comences a idear el vestuari imagianri del que serà el proxim…

Michel Gondry o Spike Jonze son creadors de vida clips molt útils!

Una monaeta de grup, vintanyeres, brasilenyes i amb un rotllet prou underground, punk i hedonista (parafraseando a Radio 3, tinc comprovat que la parula hedonista es la més utilitzada a nivell descriptiu en l’emisora i m’avurrix!). L’origen no sembla massa novedós pero de nou, piquen un poquet de tot (Chicks on Speed, Le tigre, els sinte…) i ho fan bé. Ix algo prou divertit i que sorpren a mesura que avança la seua escolta. Genial per a passar una estoneta moguent discretament el cap i la cameta al seu ritme sense importar on te trobes ni qui t’estiga observant…

(Molt útil si algú està patint un viratge cap a la seudoelectrònica)

La meua iaia en el jardinet de Xàbia veient en una mini-tele “La tormenta”… un cromet encantador!

Un circ.